Els primers anys de l’estudi els dedicàrem principalment a xicotets projectes i concursos. A principis de 2010 iniciàrem el primer projecte de més envergadura que marcaria la trajectòria inicial de l’estudi, al ser un projecte en l’àmbit internacional. Des de l’Ambaixada d’Espanya en Vietnam convocaren un concurs perquè arquitectes, artistes i dissenyadors espanyols dissenyaren diferents espais d’un Hotel de la Corporació de Turisme de Hanoi, amb el propòsit de promocionar el turisme i l’intercanvi cultural entre els dos països.

Enviarem al concurs, una proposta que consistia a imaginar què se sentiria dormint una nit envoltat d’un bosc de bambú. Partint de la cultura, la tradició, els paisatges, els materials i l’artesania locals, la nostra idea era submergir-nos en la cultura vietnamita, per treballar un espai sensorial des de la seua identitat. Unes setmanes més tard ens arribà a l’estudi una carta oficial convidant-nos a una reunió a l’Ambaixada a Hanoi, junt amb la resta d’artistes seleccionats.

Després de la primera visita amb els responsables de l’Ambaixada i la resta de dissenyadors, molts d’ells artistes reconeguts com elTono o Juanjo Sáez, ens encarregaren també el disseny de les zones comunes de l’hotel i de la coordinació i direcció de totes les obres.

Per nosaltres s’obria una etapa de molts mesos per davant d’aprenentatge i vertigen, per a dissenyar, sol·licitar i gestionar una ajuda per a finançar el projecte a través d’una convocatòria de l’Agència Espanyola de Cooperació i Desenvolupament (AECID).

Al tornar a finals de 2010 a Hanoi per tal d’escometre les obres, la relació amb l’Ambaixada espanyola es complicà a causa de l’exigència per part de l’ambaixador de reconfigurar la destinació del finançament de tot el projecte que havíem demanat a títol personal. Assessorats pels tècnics del Ministeri ens negarem a fer el que no creiem procedent, i a partir d’aquell moment  ens trobàrem sols i desemparats a milers de kilòmetres de distància de casa, en un país on no coneixíem a ningú i on quasi no es parlava anglès, tot amb la responsabilitat de dur a terme les obres previstes en els terminis que justificaren l’ajuda que havíem rebut.

Ens trobarem anant amb moto per Hanoi, a totes les obres obertes que hi havia pels voltants per poder contractar diferents constructores, que ens ajudaren a portar a terme el projecte dins dels terminis. Per les dificultats de comunicació i el contrast cultural, el procés d’obra el dirigirem mitjançant dibuixets en els murs, la mímica i sorolls per indicar cada feina…

Amb aquest projecte aprenguérem de la necessitat d’establir uns límits professionals i una postura ferma des de l’estudi enfront de les pressions i interessos que envolten els projectes, i a ser escrupolosos amb la gestió de les despeses públiques… Recopilàrem cada factura i cada tiquet de despesa en dos grans carpetes classificadores per al que dedicàrem un temps, segurament excessiu, però que a nosaltres ens ajudà a estar tranquils amb la nostra feina a l’hora de rendir comptes tant amb l’Agencia Española de Cooperació i Desenvolupament com amb Hisenda gràcies al rigor, la claredat i la transparència de tot el procés.

En perspectiva i amb l’experiència que hem anat acumulant som plenament conscients que aquesta mena de condicions de treball tan insegures no haurien de ser acceptables, però lamentablement, continuen sent molt comuns dins del sector de l’arquitectura i l’urbanisme. No obstant, per a nosaltres aquest projecte representà un salt de fe i una aposta per treballar en el que estimes que finalment ens serviria per a provar-nos, aprendre i viure una experiència vital única en aquests primers anys.

Més del projecte açí.